971 77 02 67 - 971 77 03 69

Finlàndia i el canvi pedagògic

Nov 10, 2016 by Joan Riera Category: ERASMUS, Notícies 0 comments

Un K101 és un projecte Erasmus de formació per a professors amb fons de la Comissió Europea. Per a participar cal que els centres hi presentin un projecte i sigui aprovat per Europa . La directora consultà via GestIB (l’eina de comunicació) i claustre sobre la possibilitat de participar-hi. En aquell moment, els professors vàrem fer propostes al projecte. El nostre projecte inclou dues línies formatives:una lingüística, per a professorat que imparteix la seva matèria en llengua estrangera i una altra, metodològica. En el meu cas, l’observació de la pràctica docent a altres països era el que més m’interessava en aquesta ocasió, i considerava que era amb el que podia aportar més al centre. Tots hem sentit parlar del meravellós sistema educatiu que els finlandesos tenen. I per aquest motiu vaig enviar la proposta de fer aquest curs… Tenia poques possibilitats, ja que havia fet una mobilitat de formació CLIL a Brighton el juliol anterior, i això feia que la puntuació del barem no era molt alta… Però el nombre de persones que vàrem presentar projecte, igual que en l’ocasió anterior, va ser baix i l’agencia europea ens va aprovar les següents mobilitats: una a Finlàndia, dues a Itàlia, una a Alemanya i dues al Regne Unit. Fantàstic!!! Vaig comprar els bitllets i reservar allotjament.
El curs de Helsinki consistia en diversos seminaris i tres visites a escoles de secundària. A més de visites organitzades per compartir experiències amb professors d’altres països, fer contactes i fomentar la dimensió europea.
En el primer seminari del curs, Anna Ikonen, pedagoga i professora de la universitat de Helsinki ens va explicar que l’èxit de l’educació finlandesa es fonamenta en tres pilars: els professors, una societat feliç i confiada en el sistema educatiu, i finalment un sistema on la col·laboració entre els membres de la comunitat educativa és fonamental.
Del primer primer pilar, Anna Ikonen comentà que els professors senten passió per la seva feina, són respectats i tothom confia en la seva professionalitat. Aconseguir ser docent no és fàcil a Finlàndia. Només els millors expedients aconsegueixen entrar en el món de la docència. El grau de mestre requereix una de les millor notes d’accés a la universitat. I després de formar-se, s’ha de passar un procés de selecció per part dels equips directius, els quals seleccionen la plantilla en funció del que pot aportar cada professor al projecte de centre (a un centre que es fa feina per projectes es selecciona professorat adient per fer-ho segons aquest model). Només un 10% dels entrevistats aconsegueix un lloc de feina com a docent. El salari no és molt diferent al nostre, els professors fan de professors per passió per la docència i per aquest motiu, no es posa en dubte la seva feina, ja que tothom pressuposa que es fa bé. Així i tot, quan un professor no ho fa bé, se li obri un expedient i deixa de formar part de la plantilla definitiva.

El segon pilar, una societat amb pocs nouvinguts, poques famílies amb un nivell socio-econòmic baix, on els alumnes són feliços i el progrés es basa en la responsabilitat dels propis alumnes en el seu progrés -posteriorment, a les visites vaig veure que això volia dir que el que no volia estudiar, jugava a cartes. Tot plegat un món on les amonestacions no existeixen i les sancions i expulsions són quasi impensables. La societat finlandesa confia en el sistema educatiu, els professors són respectats -més tard, vaig comprovar que no era així per part de tots els alumnes… Vaig observar que algunes faltes de respecte al professorat dins classe, davant la resta d’alumnes, són tractades com qui veu ploure. No és que no existeixin, es que fan com si no existissin.
Tal i com ens va explicar Vesa Ryhänen, el creixement econòmic des de la dècada dels quaranta fins la dels noranta, amb el desenvolupament de la societat de benestar els ha conduit a una situació molt favorable.

I el tercer pilar és la col·laboració, coordinació i cooperació entre els distints professors, entre els mateixos alumnes, així com entre alumnes i professors, els quals tenen una relació amistosa d’igual a igual. Mai he pensat que el respecte s’aconsegueixi fent que els alumnes tinguin por del professor, sempre he partit del diàleg per fer-me respectar. Però el que vaig veure era indiferència del professorat a les faltes de respecte.

Segons Vesa Ryhänen l’educació bàsica (el que vendria a ser primària i secundària) no és selectiva. Ryhänen resumeix el seu èxit en el que ell defineix amb la cèlebre frase de Mies Van der Rohe “less is more”: l’educació comença a una edat més tardana, les escoles són més petites, hi ha pocs estudiants per classe (20 a primària i 25 a secundària), les classes són de 45 minuts, amb descansos de 15 minuts entre classes, la jornada escolar és més curta, les avaluacions són més curtes i no es donen deures. En el moment en que Vesa Ryhänen explicava que no es donen deures, es va quedar parat… i va dir que ell sí en donava… i els seus col·legues també. Es veu que en aquest punt han passat a pensar que “less is less”.
Les visites guiades no varen ser menys interessants. La primera de totes va començar amb la rebuda per part de la directora, Ritva Mickelsson i la seva cussa en braços. La cussa com a eina pedagògica dels professors d’educació especial es passejava entre nosaltres mentre preniem notes. Na Linda va ensumar els peus de la portuguesa i va enrevoltar una estona el grup de professors italians.
Les classes que varem visitar a Kaitaan Koulu varen ser, Home-economics class, una classe a la que els alumnes cuinaven espagueti a la bolonyesa; una classe magistral de Suec, a la que els alumnes repetien frases seguint una espècie de “Mètode assimil”; un taller en que els alumnes de PALIC maleaven planxes d’acer amb un flamete per aconseguir roses d’acer; i una lliçó d’història on un alumne amb TDHA seia a una pilota de pilates perquè trobava la cadira avorrida.

Home economis
classe-suec
tdha-tired
taller
A la segona escola, Naakan Koulu, de la regió de Valkeakoski, Johanna Jokinen i Helena Kilkki-Rekola ens mostraren una escola més rural.
La classe de música va ser impresionant, una professora motivada dirigia els alumnes mentre tocaven la percusió, la bateria elèctrica, el xilòfon, guitarres i baixos elèctrics.

classe-musica
En aquesta escola quedava clar que la inclusió no era present tal i com ens explicaven els experts en educació. Visitàrem una classe similar als programes ALTER on hi havia alumnes amb moltes dificultats. També tenien una classe amb alumnes amb problemes de comportament, on un dels alumnes s’abrigava amb una manta i prenia un cafè amb llet mentre els seus companys jugaven a cartes.

malcomportament

 

spetial-need2

spetial-need1

A la tercera escola, l’escola on els alumnes anaven descalços i els professors en pantufles, Mankkaen koulu. Leena-Maija Hardy ens va presentar els alumnes que guiaren la visita. El seu anglès era boníssim -havien estat seleccionats per fer una visita de qualitat per les magnífiques instalacions que tenia l’escola.
En aquesta escola es veia que el sistema no-competitiu de l’educació bàsica, passava a ser un sistema molt competitiu a la postobligatòria. Esther (17 anys), una de les nines que ens va guiar, vol ser metge, perquè hi ha necessitat de metges al país i ella és de procedència Hongaresa, pel que li serà més fàcil ser metge. Al seu pare Hongarès, li costa trobar feina com enginyer ja que hi ha bastants enginyers finlandesos.
Aquest mes d’agost de 2016 el nou currículum finlandès ha entrat en vigor. Els resultats de les proves PISA dels darrers anys cauen en picat. La societat està canviant. El model educatiu està obsolet i el canvi de model educatiu s’imposa com a necessari. I reaccionen amb ganes i professionalitat davant la necessitat de canvi.

salaprofesAixí que la meva conclusió final també és triple: En primer lloc, molts de nosaltres també estimam la nostra feina i hi posam ganes i passió, malgrat el nostre punt de partida no sigui excesivament favorable… I no perdem les ganes de millorar dia a dia.
En segon lloc, no consideram els nostres alumnes responsables de tots els seus actes, perquè no néixen adults i responsables, sinó que s’hi van fent a mesura que créixen i els educam. Afrontam les faltes de respecte quan es produeixen perquè són reals aquí i allà; i reconduir-les forma part de l’educació dels nostres alumnes i famílies.
I finalment, cada dia som més els docents que veim necessari potenciar la col·laboració entre els diferents membres de la comunitat educativa, els que veim necessari i possible el canvi de model educatiu.

Sorry, the comment form is closed at this time.

Translate »